collaboration

ILLUSTRATION

Recharge

first page of a graphic short story

by Florian Boschitsch

Recharging-color-1

– – – – – – – – – –

POETRY

Portal

by Claire Basarich

Here, people construct their dreams
wood planks, mud, electricity, skyline

Plug into port

Prepare for dream to appear:
escapism
choose at random

I am a statuesque blonde
with a long neck and a sad face
my face is full of powder

My husband is man of the house
short in stature and named for strength
he holds me down by my long neck

The house is painted blue and gold
like a castle in a picture book
my man tells me

The other wives won’t touch my child
been rainin’ hard now
gone on two weeks now
I find him sitting on the wet cement stairs

He’s been waiting for me
I gather him in a towel and coo him close

Princess, they call me. And throw
powder in my face, on the floor
the violence of jealous cats
striking out

In the rain, the powder melts
muddied, the circuitry fails
reboots, reroutes, wrong

I am holding
a wet cat in a towel
throwing
books on the floor
the pictures stare up at me
their gazes
like cement

I am running
through the forest
my blue dress trailing in the mud
damp golden hair round my neck
like seaweed
like wet rope
run into a slope
of wooden beams
a ramp of wet pine
my damp red hands
scrape against
the cold wet golden grain
of the wood
I slide backwards
again, again, again
and

awake.

– – – – – – – – – –

ILLUSTRATION

i d  en   it    too

by Joseph Wray

– – – – – – – – – –

POETRY

Machine

by Kiely Sweatt

Look, Eye, Flick, Swift, Smack, and wallop.
School is shortened, discipline relaxed.
Save pressing buttons.
Organize and super organize.
The mind drinks less and less.
Towns to motels.
People to nomads.
The parlor aunts laugh
and everyone laughs back.
Books stop selling
but comic books survive
and make new art from 3-D sex magazines.
No dictum, no declaration.
“Intellectual” is a swear word.
“The Book;” a loaded gun we keep swaying by burning.
So bring your clubs, parties,
heroine and sex,
anything with automatic reflex.

– – – – – – – – – –

ILLUSTRATION

PPA Barcelona

first page of a graphic short story

by Florian Boschitsch

– – – – – – – – – –

AUDIO

Ode to Potato Ale

by Nick Reddel

– – – – – – – – – –

ILLUSTRATION

View from Outside

by Joseph Wray

 – – – – – – – – – –

 

POETRY

“Rain is something that has always happened in the past”

by Edward Smallfield

whan that Aprilewith his shoores soute
April
is the cruelest month
a dateuna fechamarks
here’s rosemary­—that’s for remembrance
to remember
a future
under glass
shall we skift?
life is an expe, old chum,life is an expe
an inside requires an outside
naked sun
in thin air
to wring
a little life
from the rocks
or to learn to finger greenon the floor
to remember
a dateuna fechauna cita
a quote
the language of the experience
the experience of the language
a wordmeaningless
unless agreed
by a pair
of us
at least—
no beginningno ending
we are always in the middle of

– – – – – – – – – –

ILLUSTRATION

Projection Space

by Joseph Wray

 – – – – – – – – – –

TRANSLATION

PPA Barcelona /  Barcelona APP

in All Angles

translated into Catalan by Ana Isabella Byrne

Ja porto cinc dies en aquesta habitació d’hotel: és una habitació genial, amb vistes des de la part alta de Passeig de Gràcia fins a la Plaça de la Mediterrània. A l’inici de cada dia miro com es reactiven els tramvies, com els vianants caminen de pressa pel carrer i els ciclistes fan ziga-zaga entre ells. Penso que, fins ara, aquesta àrea representa la meva època preferida.

La meva habitació no té mobiliari – ni llit, ni armari, ni llum ni catifa – però els finestrons exteriors encara compleixen la seva funció decorativa. Només hi ha una habitació a la primera planta que encara tingui mobiliari. M’agradaria entrar-hi d’amagat i tocar-lo, estirar-me al llit, però la porta de vidre està especialment segellada i tampoc vull crear un aldarull.

Només em quedo aquí durant les hores de possible exposició. La resta del temps surto i exploro els voltants com qualsevol altre turista respectable. Al principi tenia por que els altres em reconeguessin, però no sembla que se n’adonin; es pensen que sóc una projecció, com tota la resta.

És el primer cop que visito Barcelona. De fet això resulta prou increïble, tenint en compte que vivim tan a prop. Diuen que és una sort i molt difícil poder viure tan a prop d’un Àrea de Passat Protegit, i la majoria de la gent no pot entendre per què no hi he estat abans. Jo tampoc n’estic gaire segur, ara mateix. Suposo que mai m’han agradat gaire les experiències passives i temia el tedi d’intercanviar perfils amb els altres visitants de l’APP.

Sortida d’Endoma-Catalunya: 18h del 06.07. 242post-Entrada. Part de l’experiència de sortir a l’Exterior era veure la posta de sol. Va ser tot el que pensava que seria: aclaparadora, roja, violenta; un recordatori en foc del nostre principi i de la fi tràgica, encara per arribar. Ho vam contemplar a través del vidre fumat del nostre transportador, en silenci. I continuàrem en silenci mentre viatjàvem per l’Exterior. No es tractava pas d’un viatge gaire animat i, sense la nostra connexió habitual a les esferes d’Encommem, no ens en podríem lliurar fàcilment. En lloc de connectar-me vaig accedir al perfil del nostre guia.

Sobrevolar les ruïnes de l’antiga àrea metropolitana il·luminades pel sol de ponent va resultar lleugerament més interessant, i algunes de les cases estaven sorprenentment ben conservades. Reconeixent un canvi en el nostre humor, Maaki, el  guia, va trencar el silenci: “A baix a mà esquerra”, va dir, “podeu veure un exemple clàssic d’una casa suburbana de finals del seu segon mil·leni. La tendència d’aquesta època era combinar les zones per cuinar i menjar aliments. Com és obvi, el sistema de recàrrega no va desenvolupar-se fins a l’Entrada a Endoma, així que en aquesta època encara cuinaven i consumien el menjar, i això es feia de forma comunitària.” Era com ser al 1r15 escoltant al Guia Sabent parlant-nos del Passat.

Mentre la nostra classe d’Història continuava, el transportador anava accelerant. Havia de portar-nos dalt de la muntanya Tibidabo abans que es fes completament fosc, perquè poguéssim veure les antigues restes de la ciutat en el seu entorn geogràfic original. Ens vam apropar al cim i planejàrem per sobre per apreciar el paisatge. Davant teníem la clàssica imatge d’una mitja lluna de turons rocosos, que més enllà es convertien en el Sorrar Mediterrani; les formes gris brut de formigó trencat, de metall oxidat, de plàstic desfet; i al bell mig d’això, la gran cúpula de neopolietilè que envoltava Barcelona APP. Els llums estaven encesos a l’Interior i els meus companys de viatge es van relaxar notablement quan van reconèixer la seva llar, o si més no el més semblant a una llar que tenien. Sota la gran estructura en forma d’arc hi havia el centre perfectament conservat de l’antiga capital de Mediterrànea. Una autèntica experiència, o no, tot depenia de la  perspectiva personal.

Vam voltar la ciutat per sobre les ruïnes fins a sobrevolar l’inici del Sorrar i vam penetrar la cúpula per l’est. Mentre volàvem pel túnel d’entrada, Maaki va començar amb el seu discurs pre-joc:

“No m’agrada fer això per èpoques predeterminades. Primer hi havia els Romans, després els Mercaders, els Modernistes, els Futuristes bla bla bla. No! Que el Barri Gòtic representi l’època gòtica i l’Eixample la fi del seu segon mil·leni no vol dir que no puguem experimentar el Born en el segle Ipre-Entrada o Montjuïc abans que fos el banc de llavors més gran del món. Mitjançant la projecció col·lectiva, podem anar més enllà de l’experiència passiva jugada i rejugada, i penetrar a Barcelona tal com era al lloc on som en qualsevol època.”

Interessant, vaig pensar, el nostre guia és una mica inconformista. “Això vol dir que podem jugar com a participants actius?”, vaig preguntar.

“Bé,” va dir, mirant-me directament i accedint al meu perfil. “Actiu seria anar massa enllà, Roïm. No tenim la capacitat de crear personatges o arguments complexos, però sí que podem jugar amb les zones temporals. La major part de les àrees tenen diverses opcions d’època i podeu interactuar amb aquestes opcions canviant la vostra aparença.”

Vaig assentir. Potser se’m veia una mica decebut perquè, mentre anàvem al punt de distribució de skifts, Maaki es va posar a caminar al meu costat.

“Algunes de les projeccions també tenen personalitat,” va comentar. “Prova de parlar amb unes quantes, potser et responguin.”

Alçant la veu un altre cop mentre agafàvem els nostres skifts, Maaki anuncià:

“El tour tradicional comença aquí, al port de transportadors, que de fet originàriament era el port marítim. Però començarem al final del mig – el que aleshores anomenaven 22@ – a l’inici de l’Època de la Informació. Som-hi!” Va saltar a sobre del seu skift personal amb un entusiasme assajat, i ens va fer senyals amb la mà perquè el seguíssim, tirant cap a la dreta. Ho vam fer, amb una mica menys d’entusiasme que ell, però.

Pujant als nostres skifts de lloguer vam activar els nostres repulsors magnètics: alguns  del grup van sortir disparats, alguns trontollaren una mica abans d’agafar l’equilibri, d’altres no es van moure… Un cop vam ajustar la nostra injecció d’energia personal a la força pròpia de l’skift vam aconseguir arribar al nivell apropiat. Vam fer una fila l’un al costat de l’altre i tots a una vam començar a skiftejar, anant cap al davant i cap al darrere una vegada rera l’altra per tal de manipular el camp de força magnètic.

Ens vam enlairar per sobre dels famosos edificis d’apartaments turístics amb vidres de colors de la Barceloneta dels anys 2030 i sobrevolarem el front de sorra fins al 22@. Vam skiftejar dins les oficines on cada projecció tenia el seu propi escriptori i la tecnologia encara estava basada majoritàriament en el hardware. Vam voltar la Torre Agbar, la Casa Europa, les agulles de la Sagrada Família. Vam baixar en picat a Gràcia per observar les accions autèntiques del passat – pa intercanviat per diners, la gent llegint diaris, algú passejant un gos amb una corretja. Jo volia parar, baixar-me de l’skift per experimentar aquestes coses per mi mateix, però Maaki ens instava a seguir.

“Ara skiftarem per Passeig de Gràcia – teniu prou llibertat per anar per on vulgueu. Darrera les vitrines de molts del comerços designats per èpoques veureu autèntics articles de moda, la informació sobre els quals us sonarà automàticament si no apagueu els vostres subs. No podeu entrar a les tendes perquè els productes estan preservats sota condicions especials, però hi ha altres edificis on podeu entrar perquè el productes són només projeccions.”

“La part de dalt del Passeig comença amb els anys 1900 de la seva època i mentre baixem pel carrer anirem avançant dècades fins al 2050. Ens tornarem a trobar a la Plaça de la Mediterrània. Allà podreu observar alguns del moments més problemàtics de la història de Barcelona, com la Guerra Civil, les èpoques de fam i penúries, els disturbis dels anys 2010… Després deixarem els nostres skifts i caminarem de veritat per les Rambles. Entrarem a una taverna i experimentarem les tapes de diferents èpoques. Què us sembla?”

A mi em semblava bé: una oportunitat per explorar, i per experimentar de veritat, no només per seguir el grup i observar. Vaig separar-me de la resta immediatament i vaig passar com una fletxa per les portes d’un hotel convenientment situat. Al bar a l’esquerra de la recepció, un grup de jazz en viu impressionava amb la seva música a un grup de projeccions bevent alcohol i menjant cacauets. Vaig considerar quedar-me pel concert fins que em vaig adonar que hi havia un grup de visitants entre ells. Vaig baixar-me del meu skift, el vaig deixar al costat de la porta i vaig començar a pujar per l’escalinata central.

Just al davant de les escales del primer pis hi havia una habitació de mostra amb la seva porta de vidre. Hi havia un parell de visitants mirant i diverses projeccions al passadís – clients, cambreres, mossos. Vaig seguir la ruta preparada i vaig anar a fer una ullada. El llit em semblava una cosa sorprenent. Allí anaven a dormir. Allí anaven quan estaven malalts. Allí anaven per tenir relacions sexuals. Totes aquestes coses en un sol, en un mateix lloc. I dues persones, una cosa compartida, estirats inconscients, sovint nus, tan a prop l’un de l’altre. No importava quantes experiències d’aquella època jugués; mai no podria participar-hi del tot, ni sentir-me completament còmode estirat en un llit doble.

Me’n vaig anar. Volia allunyar-me del meu grup de visitants (i de qualsevol altre), però al mateix temps veure on anaven per saber a on no volia anar jo. Vaig provar alguns panys de portes però cap d’ells estava allà en realitat. Vaig pujar el següent tram d’escales. Les projeccions de clients i personal es reduïen a cada pis que pujava i m’estava preguntant si ja havia arribat al punt on no hi havia ningú quan una dona va baixar les escales en la meva direcció. No duia la vestimenta de l’època predeterminada; portava texans i una samarreta. Era preciosa: uns 45 anys segons la seva època, baixeta, amb malucs arrodonits, pits grossos i mitja melena. Va evitar mirar-me directament.

“Hola”, em vaig aventurar a dir. “Hello. Bon dia.”

Va continuar caminant.

“Hola, on ets?” vaig dir.

Era una projecció personal o passiva?

Em va passar pel davant sense fer-me ni cas.

“Ei,” vaig dir, apropant la mà per tocar-la.

“No em toquis!” va dir de forma contundent.

No era una projecció passiva, vaig pensar.

“On vas?” li vaig preguntar.

“A fora,” va dir.

“Puc anar amb tu?”

“No,” va dir.

Tampoc una personal.

“Per què no?” vaig dir.

Es va girar per mirar-me. “Ja saps que això va més enllà dels límits d’aquesta experiència. No tots podem tenir personalitats.”

Cap projecció, ni passiva ni personal, hagués dit això. La vaig seguir per les escales i al sortir de l’hotel. La vaig veure caminar ràpidament pel carrer, sense intentar evitar els tramvies, abans de desaparèixer per una cantonada. Aleshores vaig fer una cosa que faig només en comptades ocasions – molt poc a Endoma, mai en una experiència. Vaig desconnectar. Completament. El grup de jazz va quedar silenciat, els tramvies van deixar d’existir, els ciclistes i els vianants van desaparèixer. L’únic moviment que podia veure era un visitant tot sol, skiftejant per la nostra ruta magnetitzada. De peu sobre les escales d’aquell gran hotel tenia davant meu Barcelona, deixada i abandonada.

Els darrers dies m’ha donat per baixar al port – per observar els visitants venir al vespre i anar-se’n 12 hores més tard. M’agrada seure a un banc amb algunes projeccions clàssiques, vells pescadors mirant les aigües, no parlen, tampoc pesquen. I avui he demanat un piscolabis. De fet he hagut de fer-ho, la meva darrera recàrrega va ser fa més de 120 hores i no estic tan boig com per creure que puc viure de tapes projectades. Tot i així, sí que és cert que quan em vaig desconnectar vaig arribar a pensar que potser podria trobar alguna cosa per menjar de veritat, unes baies, qui sap, o aquelles famoses herbes mediterrànies. Fos com fos, avui m’he reconnectat completament.

“Hola”, va dir la venedora. “On ets?”

“Sóc aquí,” vaig dir. “I tu on ets?”

“També sóc aquí”, va dir.

“Molt bé”, vam dir tots dos.

“Has vist gaire cosa?” va preguntar-me.

“Prou”, vaig dir. “Però en un moment donat em vaig separar del meu grup, així que vaig pensar en venir aquí. Pel que sé, aquest era el següent lloc que ànavem a visitar.”

“Ah,” va dir. “Aleshores no ets un quedat?”

“Un què?”

“Un quedat. Gairebé tots els grups en tenen un.”

“I això vol dir…”

“Algú que es pensa que es pot quedar i experimentar la vida real fora d’Endoma. Algú que es pensa que té el que cal per fer la seva tot sol, per existir fora de la xarxa, desconnectat, i realment sobreviure així… Em pensava que series un d’aquests.”

“Oh. Ja ho entenc.”

“Veus aquells pescadors al banc on estaves assegut?” va dir. “Tots ells en són, de quedats.”

Abans de mirar els pescadors la vaig mirar directament a ella.

“Em pensava que eren projeccions passives, Soli, o com a mínim projeccions col·lectives.”

Va fer que no amb el cap. “Ni tan sols projeccions personals. És clar que ningú es pot quedar aquí per sempre, tots ens hem de recarregar, tot i que estem intentant convèncer els Sabents perquè instal·lin alguns carregadors aquí.”

“De veritat? Què interessant… I ells què en pensen?”

“Són extremadament reticents a fer-ho, però creiem que si hi podem reunir més veus a favor potser s’ho repensin. Que gaudeixis del teu piscolabis,” va dir Soli. “Convida l’Associació de Quedats de Barcelona APP.”

– – – – – – – – – –

ILLUSTRATION

Interior

by M.E. Rainey

 – – – – – – – – – –

No responses yet

Leave a Reply